dissabte, 24 de juliol del 2010

Tempus fugit



I de cop i volta, sense cap crit ni pregó d'avís previ, et despertes un bon dia amb divuit anys de vida. La majoria d'edat tan desitjada per tothom i a la vegada, temuda perquè,a grans trets, t'avisa de dues coses:

La primera, com totes les vegades quan compleixes anys, és que et dones compte que el temps passa, i a tota hòstia. Diuen que a partir dels divuit, la vida passa molt ràpid. Més? No sisplau! Quina bogeria i sí, quina putada. M'agradaria tan saborejar els exquisits i inoblidables moments viscuts fins a desgastar-los..! Odio el temps perquè és el corc que ens consumeix i venero el present perquè és l'instant que obre els instants.

El segon avís, i més especialment als divuit, és el que et diu: ep, que et fas gran! Ser gran, realment m'espanta. Tenir responsabilitats, haver de guardar sempre les formes, tenir sempre un futur planificat, una vida gairebé monòtona,.. Però qui coi vol ser gran? Perquè no ens quedem tots amb el síndrome de Peter Pan? Suposo que cada etapa de la vida té lo seu, lo bo i lo dolent. Miro endavant i veig un futur incert, però tot meu. No, certament no et fas gran d'un dia per l'altre. Ara és temps d'estar amb els amics, de viatjar, de cantar una cançó a crits, de pegar-te en broma amb el teu germà, d'emborratxar-te a la festa major i dir moltíssimes tonteries. Temps d'enamorar-te, però també de desenamorar-te. Agafar un tren equivocat, baixar i buscar fins a trobar el teu, el correcte. Tenir sed de viure, ballar i somiar. Somiar sempre. Ara és temps d'equivocar-te, de caure i aprendre dels errors. Perquè així, només així, un dia et miraràs al mirall i podràs dir que ja has madurat, que realment ja ets gran.

Però no avancem esdeveniments, que de moment només tinc uns modestos i ben guanyats divuit anys, i complir-los a 2.200 metres d'altura no ha estat gens malament. Almenys, envoltada d'aquelles muntanyes gegants, em sentia la persona més petita del món.

Foto de les vistes desde el refugi de Besiberri, el matí del 10 de juliol

dilluns, 19 de juliol del 2010

montblanc



vamonos por churros que ya son las ocho,
anda vete tu que a mi me queda calimochoo!



Quatre dies a la teva vida no són res.
Quatre dies a l'acampada jove són una vida.

¿Y todo esto? Propia satisfacción, yo no estoy vacía. Yo tengo miles de mariposas, de distintos colores dentro de la barriga. Soy excitación y emoción. Vomito felicidad y el gusto que me deja sabe a vida.

dimarts, 13 de juliol del 2010

Estel fugaç



6 mesos i 2 dies. És el temps que vam estar junts. Dies d'amor, passió i el més important, d'amistat. Records que quedaran sempre en la nostra memòria: riures, petons, instants petitets on el temps es parava per deixar parlar els nostres sentiments,... i aquells meravellosos cinc dies junts a Mallorca. Perquè al cap i a la fi és això el que roman per sempre, els moments. I això no ens ho treu ningú.
No hem penedeixo absolutament de res, ni tampoc de marxar. Però no diré un adéu ni tant sols adiu, en aranès com ens solíem dir tu i jo. Millor un que tinguem sort o un hasta que volvamos a olernos.

http://www.youtube.com/watch?v=cUlmZ2PdxiE

dimecres, 2 de juny del 2010

La confessió

Tan sols uns instants per la retrobada,
suficient estona per despertar
i quedar per sempre als teus ulls atrapada
amor, que ràpid vas marxar!
Creuant la carretera que portava als meus somnis
tu t'allunyaves, em deixaves enrere,
com tots els meus records i la seva dolçor,
i jo ingènua m'entrestant em preguntava:
perquè lo impossible és tan temptador?
Que els pics més alts de les muntanyes que ara m'envolten
baixin a mi i que elles sàvies,
juntament amb les pessigolles de la pluja que ara cau,
em xiuxiuegin els teus pensaments més secrets
quan els sentiments siguin silenci
i els violins callin.


Bono 5 de setembre de 2009

dimecres, 19 de maig del 2010

14 cels



Everest
Makalu
Cho-Oyu
Lhotse
Gasherbrum II
Gasherbrum I
K2
Nanga Parbat
Broad Peak
Dhaulagiri
Manaslu
Kangchenjunga
Annapurna
Shisha Pangma

Que gran l'Edurne!

Quina sort i sí, quina enveja..!

dilluns, 10 de maig del 2010

Adormits



Fa pocs dies que a història vam donar la guerra civil espanyola. Després de dues setmanes intenses revivint les batalles i moviments dels dos grups, i malgrat tot el sofriment que van patir, lo primer que em va vindre al cap va ser que hauria estat brutal viure en aquells temps. Em veia rodejada de camarades, defensant uns ideals de llibertat i lluitant contra un dels majors fills de sa mare que ha existit en aquest país.

Però en aquests temps que corren hi ha un altre panorama, el que jo anomeno: "a mi m'és igual". Malauradament, aquesta frase s'ha convertit en una de les més nombrades per nosaltres, els joves. I dic malauradament perquè em sobta i a la vegada m'entristeix que sigui així, quan se suposa que som nosaltres els que estem a la fantàstica etapa de l'anomenada flor de la vida. Potser és per això mateix que de vegades som una mica egoistes i només pensem en la nostra pura felicitat, tan anhelada i buscada cada segon de la nostra existència. La nostra particular i valuosa vida d'adolescent, passa per damunt de moltes coses, prioritzant els nostres interessos individuals pels comuns. Certament, aquesta tria és bastant aceptable però, fins a quin punt ho és?

Segurament hi hauran molts que ara mateix discrepen amb mi i d'acord, el que si que no es pot negar, és que ens preocupem i ens estirem dels cabells, s'hi cal, pels problemes del nostre entorn, com els que afecten als nostres apreciats amics o bé els de casa nostra. Però un cop sortim d'aquí sembla que no existeixi més món. No m'agrada la política, aquestes coses a mi no em passaran, jo passo de votar, a mi això no m'afecta,... Són moltes les excuses a les que ens aferrem per tancar els ulls i fer veure que no passa res.

On han quedat aquells joves lluitadors dels seus drets, de les anècdotes de la guerra civil dels nostres avis? Què se n'ha fet d'aquell esperit revolucionari i reivindicatiu? Actualment, hem canviat aquests icones històrics per figures tan patètiques com Paris Hilton i les seves escandaloses festes o personatges que surten de cases "públiques" i venen la seva vida i més. Serà cert el tòpic que ens etiqueta com la "generació del botellón"? Personalment, no m'agradaria gens que la història ens recordés així però la veritat és que ens ho estem guanyant a pols. Ja n'hi ha prou de nens pijets, de merdes light, de programes basura, de jocs estúpids de la play! Sense donar-nos compte, tots entrem al rol de la societat occidental. I som nosaltres els joves, la carn fàcil.

Al principi pensava que era anacrònica i que no estava d'acord am la meva època. Però ara sé que m'equivocava, doncs encara queden batalles per guanyar, ideals per defensar i tot un món malalt que sanar. O almenys despertar consciències, que ja és molt.

dijous, 22 d’abril del 2010

Eyjafjallajökull


Mig món paralitzat.
Milers de pèrdues milionàries.
Gent sense respostes.

Ha sigut genial veure com encara, davant de la poderosa natura, no som absolutament rés.

divendres, 2 d’abril del 2010

petita llagosta


Prenen verí per creuar el mar. Tot i així, vaig estar massa temps depenent de les ones, tragant aigües de tristesa. I caminant sense frens per camins pedregosos, vaig perdre el sentit del temps. Francament, per què fiar-se del rellotge si cada cop que el mirem senyala una cosa diferent?

Potser, com la cançó d'Extremoduro, que mai porta el cor a sobre per si li prenen i no m'havia adonat que en realitat, tot m'ho havien robat. On deuen de ser els límits de la realitat? Que n'és de misteriosa! Banal com un insult però imprevisible com els núvols.

Buscava respostes i vaig trobar més preguntes. Havia intentat definir-me però diuen que definir-se és limitar-se. Sembla estúpid, de vegades el vocabulari té mancances... Perquè tantes paraules si no sé com explicar-ho? Certament, sóc un dubte i no hi ha rés més relatiu que això.

I ara ballo i canto amb els morts, en llengua bastarda.

dilluns, 8 de març del 2010

Llibertat és nom de dona



Avui és 8 de març, dia internacional de la dona. "Les dones contraataquen", aquest és el missatge d'avui. Quan per fi ja hem arribat a una democràcia sorgeix la igualtat legal entre dones i homes. Però, perquè segueixen existint obstacles? Des de sempre, la dona ha tingut totes les responssabilitats en vers la casa, els nens, l'organització de la família,... i a més a més la feina. I és precisament això, aquesta "tradició" la que no ens deixa avançar. El pes de tants i tants anys tenint la figura de la dona a l'ombra del mascle ens persegueix, com un gra al cul de la societat del qual ningú escapa.

De fet, actualment quan en una família cal decidir qui dels dos renuncia a la seva feina (parcialment o totalment), per dedicar-se també al treball domèstic, acaba sent la dona. La conseqüència d'això és que els fills d'aquesta família hauran crescut en aquest ambient, on les responsabilitats domèstiques recauen totalment sobre la dona. Per això, aquestes decisions afecten a les noves generacions essent el problema, "un peix que es mossega la cua".

Per tant, l'única via possible per arribar a una societat justa és l'educació en igualtat de gèneres. I potser així, aconseguirem una societat on no faci falta un 8 de març.