I de cop i volta, sense cap crit ni pregó d'avís previ, et despertes un bon dia amb divuit anys de vida. La majoria d'edat tan desitjada per tothom i a la vegada, temuda perquè,a grans trets, t'avisa de dues coses:
La primera, com totes les vegades quan compleixes anys, és que et dones compte que el temps passa, i a tota hòstia. Diuen que a partir dels divuit, la vida passa molt ràpid. Més? No sisplau! Quina bogeria i sí, quina putada. M'agradaria tan saborejar els exquisits i inoblidables moments viscuts fins a desgastar-los..! Odio el temps perquè és el corc que ens consumeix i venero el present perquè és l'instant que obre els instants.
El segon avís, i més especialment als divuit, és el que et diu: ep, que et fas gran! Ser gran, realment m'espanta. Tenir responsabilitats, haver de guardar sempre les formes, tenir sempre un futur planificat, una vida gairebé monòtona,.. Però qui coi vol ser gran? Perquè no ens quedem tots amb el síndrome de Peter Pan? Suposo que cada etapa de la vida té lo seu, lo bo i lo dolent. Miro endavant i veig un futur incert, però tot meu. No, certament no et fas gran d'un dia per l'altre. Ara és temps d'estar amb els amics, de viatjar, de cantar una cançó a crits, de pegar-te en broma amb el teu germà, d'emborratxar-te a la festa major i dir moltíssimes tonteries. Temps d'enamorar-te, però també de desenamorar-te. Agafar un tren equivocat, baixar i buscar fins a trobar el teu, el correcte. Tenir sed de viure, ballar i somiar. Somiar sempre. Ara és temps d'equivocar-te, de caure i aprendre dels errors. Perquè així, només així, un dia et miraràs al mirall i podràs dir que ja has madurat, que realment ja ets gran.
Però no avancem esdeveniments, que de moment només tinc uns modestos i ben guanyats divuit anys, i complir-los a 2.200 metres d'altura no ha estat gens malament. Almenys, envoltada d'aquelles muntanyes gegants, em sentia la persona més petita del món.
Foto de les vistes desde el refugi de Besiberri, el matí del 10 de juliol