divendres, 2 d’abril del 2010

petita llagosta


Prenen verí per creuar el mar. Tot i així, vaig estar massa temps depenent de les ones, tragant aigües de tristesa. I caminant sense frens per camins pedregosos, vaig perdre el sentit del temps. Francament, per què fiar-se del rellotge si cada cop que el mirem senyala una cosa diferent?

Potser, com la cançó d'Extremoduro, que mai porta el cor a sobre per si li prenen i no m'havia adonat que en realitat, tot m'ho havien robat. On deuen de ser els límits de la realitat? Que n'és de misteriosa! Banal com un insult però imprevisible com els núvols.

Buscava respostes i vaig trobar més preguntes. Havia intentat definir-me però diuen que definir-se és limitar-se. Sembla estúpid, de vegades el vocabulari té mancances... Perquè tantes paraules si no sé com explicar-ho? Certament, sóc un dubte i no hi ha rés més relatiu que això.

I ara ballo i canto amb els morts, en llengua bastarda.

1 comentari:

  1. Foto de jo mateixa, la setmana passada a la platja de S'Arenal de Mallorca.

    ResponElimina