
Ella va néixer tres anys, cinc mesos i dos dies abans que jo. És tres centímetres més alta i té la pell pàl·lida i blanca, de vegades groga encara que sempre digui que no. Els cabells són castanys i ondulats però de petita juraria que eren pèl-rojos i amb rissos, es clar. Té un somriure quasi bé perfecte, d'anunci de pasta de dents. I els seus ulls... quins ulls! Dues grans boles rodones d'un color blau-gris encanten a tothom qui se li planta al davant. Potser sembla exagerat, però no em fa pas por dir que té els ulls més bonics que he vist mai.
Una dona amb molt caràcter. Segurament seria aquesta la millor definició. És alegre, simpàtica, tossuda, perfeccionista, intel·ligent i sí, ho havia de dir, amb molt mal geni. És per això que tothom evita enfadar-se amb ella, sempre surts perden. Ella s'ha fet a sí mateixa, sense que ningú li influís en prendre les decisions que, encara que fossin bones o dolentes, sempre les ha portat amb el cap ben alt. N'ha passat de tots els colors, lluita i defensa com la que més tot lo que s'estima i vol, i encara que quan s'enfonsa s'ho guarda tot, sempre s'aixeca ella sola, sense fer soroll i al final se'n acaba surtin. Segurament és per això que l'admiro tan perquè tot i que a ella no li sembli, és una de les persones més fortes i valentes que conec.
Ella és la meva psicòloga, amb sessions casi cada dia. Parlem absolutament de tot. Segurament, lo millor de les nostres converses és que podem dir lo que pensem sense embuts i encara que sembli que ja saps el que l'altra dirà, mai l'acabes encertant del tot i sempre t'acaba sorprenen. D'aquí uns anys potser no, però en aquestes edats, tres anys d'avantatge es noten molt i és genial quan em diu el "tranquil·la, a mi també m'ha passat" perquè és com si tot el problema s'esfumés.
Els caps de setmana ella és la meva estilista i maquilladora (d'alguna cosa ha de servir que es compri revistes de moda cada mes), i és llavors quan em solta alguna d'aquelles frases que no entenc, però que en realitat m'agraden tant: "aquesta bleizer és un must per aquesta temporada". Però també sorgeixen conflictes, un dissabte de cada dos diria jo, tenim una baralla perquè l'una li agafa la roba a l'altra i sí, segurament jo més a ella.
Ella m'ha ensenyat moltíssimes coses. La que recordo més de petites, és quan m'ensenyava a dibuixar. Sempre se li ha donat molt bé i era molt meticulosa, tant que sempre em renyava quan em sortia de la ratlla pintant. Bé, de fet encara ho és. També podríem dir, que ella ha sigut la meva primera professora de ball. M'ho passava genial quan ficava el casset de les Spice girls al menjador de casa i ens posàvem a ballar com dues baldufes fins que el cos aguantava.
Sí, ella és per mi moltes coses: la meva millor amiga, la meva professora de repàs, la meva pitjor enemiga quan discutim, la meva primera consellera, la meva confessora de pecats, la fan número 1 d'aquest estúpid blog... Però per sobre de tot això, ella és la meva germana. I sí, l'estimo amb bogeria.
Iris, vint-i-dos anys fent feliç al món, PER MOLTS ANYS!

Diuen que si tens germans camines millor. Però crec que lo millor de tot és que sempre ens tindrem els uns als altres.
Tat, segur que fa milenis que no l'escoltes.. http://www.youtube.com/watch?v=Vh0WYUBw8eY