Més violència contra la violència. Aquesta és l'única resposta que tenen els governs occidentals per combatre el terrorisme yihadista d’Estat Islàmic. Ni deixar d’envair països per desestabilitzar-los, ni controlar el tràfic d’armes, ni buscar alternatives al negoci del petroli, ni evitar el fanatisme religiós, ni lluitar contra la pobresa, la marginació, la desigualtat i la corrupció... La solució és bombardejar Síria i deixar “per error” més de cinquanta civils morts. Quina justícia és aquesta en ple segle XXI? Fa cinc anys que a Síria es viu un infern i sembla que despertem ara. Ara que venen a casa nostra a sembrar el terror. Ara que milers de refugiats truquen a les nostres portes.
És vergonyós veure les imatges dels refugiats a les fronteres de països com Hongria, on els tracten pitjor que mercaderia barata. Fugen del mateix infern que van viure els parisencs durant un dia, mentre que els dirigents europeus discuteixen quants es queden uns i quants poden deixar pel camí. Els seus rostres cansats, clamen que no és la seva guerra, però sembla que el seu sofriment pot esperar. Una altra prova de que existeixen morts de primera i de segona l’hem vist recentment a Beirut, ja que cap país va onejar la bandera del Líban ni va sortir cap president a condemnar els terribles fets.
Tots, en espera. Ningú, ni els que se suposa que haurien de saber-ho, tenen en exactitud la més mínima idea del què passarà ara. Els Estats Units, amb el suport dels dirigents europeus, diuen un “-Ep! Podeu estar tranquils, que nosaltres defensem els drets humans, la llibertat i l’ordre internacional amb míssils i avions!”, accions desesperades per encobrir que realment, estan entre l’espasa i la paret, sense voler acabar del tot amb el règim de El Asad ni continuar proporcionant armes a uns rebels dels quals no se’n refien. I per una altra banda, Rússia que aposta per no colpejar a Estat Islàmic i així sense que els yihadistes desapareguin, ells queden com “els bons de la pel•lícula” i la comunitat internacional veuen al seu règim protegit de El Asad, com un mal menor.
El dramàtic laberint d’Orient Mitjà creix a una velocitat vertiginosa. Allò que havien creat els mateixos governs occidentals els hi està explotant a les seves pròpies mans. Tot plegat fot molta pena i a mi, que sé del cert que els innocents són els que han pagat, paguen i pagaran el preu més alt en aquest tipus de conflictes, em ve una sola pregunta al cap: Aquests ho han d’arreglar?


