dilluns, 23 de novembre del 2015

Aquests ho han d'arreglar?

Més violència contra la violència. Aquesta és l'única resposta que tenen els governs occidentals per combatre el terrorisme yihadista d’Estat Islàmic. Ni deixar d’envair països per desestabilitzar-los, ni controlar el tràfic d’armes, ni buscar alternatives al negoci del petroli, ni evitar el fanatisme religiós, ni lluitar contra la pobresa, la marginació, la desigualtat i la corrupció... La solució és bombardejar Síria i deixar “per error” més de cinquanta civils morts. Quina justícia és aquesta en ple segle XXI? Fa cinc anys que a Síria es viu un infern i sembla que despertem ara. Ara que venen a casa nostra a sembrar el terror. Ara que milers de refugiats truquen a les nostres portes. 

És vergonyós veure les imatges dels refugiats a les fronteres de països com Hongria, on els tracten pitjor que mercaderia barata. Fugen del mateix infern que van viure els parisencs durant un dia, mentre que els dirigents europeus discuteixen quants es queden uns i quants poden deixar pel camí. Els seus rostres cansats, clamen que no és la seva guerra, però sembla que el seu sofriment pot esperar. Una altra prova de que existeixen morts de primera i de segona l’hem vist recentment a Beirut, ja que cap país va onejar la bandera del Líban ni va sortir cap president a condemnar els terribles fets. 

Tots, en espera. Ningú, ni els que se suposa que haurien de saber-ho, tenen en exactitud la més mínima idea del què passarà ara. Els Estats Units, amb el suport dels dirigents europeus, diuen un “-Ep! Podeu estar tranquils, que nosaltres defensem els drets humans, la llibertat i l’ordre internacional amb míssils i avions!”, accions desesperades per encobrir que realment, estan entre l’espasa i la paret, sense voler acabar del tot amb el règim de El Asad ni continuar proporcionant armes a uns rebels dels quals no se’n refien. I per una altra banda, Rússia que aposta per no colpejar a Estat Islàmic i així sense que els yihadistes desapareguin, ells queden com “els bons de la pel•lícula” i la comunitat internacional veuen al seu règim protegit de El Asad, com un mal menor. 

El dramàtic laberint d’Orient Mitjà creix a una velocitat vertiginosa. Allò que havien creat els mateixos governs occidentals els hi està explotant a les seves pròpies mans. Tot plegat fot molta pena i a mi, que sé del cert que els innocents són els que han pagat, paguen i pagaran el preu més alt en aquest tipus de conflictes, em ve una sola pregunta al cap: Aquests ho han d’arreglar?

divendres, 7 de gener del 2011

Ella



Ella va néixer tres anys, cinc mesos i dos dies abans que jo. És tres centímetres més alta i té la pell pàl·lida i blanca, de vegades groga encara que sempre digui que no. Els cabells són castanys i ondulats però de petita juraria que eren pèl-rojos i amb rissos, es clar. Té un somriure quasi bé perfecte, d'anunci de pasta de dents. I els seus ulls... quins ulls! Dues grans boles rodones d'un color blau-gris encanten a tothom qui se li planta al davant. Potser sembla exagerat, però no em fa pas por dir que té els ulls més bonics que he vist mai.

Una dona amb molt caràcter. Segurament seria aquesta la millor definició. És alegre, simpàtica, tossuda, perfeccionista, intel·ligent i sí, ho havia de dir, amb molt mal geni. És per això que tothom evita enfadar-se amb ella, sempre surts perden. Ella s'ha fet a sí mateixa, sense que ningú li influís en prendre les decisions que, encara que fossin bones o dolentes, sempre les ha portat amb el cap ben alt. N'ha passat de tots els colors, lluita i defensa com la que més tot lo que s'estima i vol, i encara que quan s'enfonsa s'ho guarda tot, sempre s'aixeca ella sola, sense fer soroll i al final se'n acaba surtin. Segurament és per això que l'admiro tan perquè tot i que a ella no li sembli, és una de les persones més fortes i valentes que conec.

Ella és la meva psicòloga, amb sessions casi cada dia. Parlem absolutament de tot. Segurament, lo millor de les nostres converses és que podem dir lo que pensem sense embuts i encara que sembli que ja saps el que l'altra dirà, mai l'acabes encertant del tot i sempre t'acaba sorprenen. D'aquí uns anys potser no, però en aquestes edats, tres anys d'avantatge es noten molt i és genial quan em diu el "tranquil·la, a mi també m'ha passat" perquè és com si tot el problema s'esfumés.

Els caps de setmana ella és la meva estilista i maquilladora (d'alguna cosa ha de servir que es compri revistes de moda cada mes), i és llavors quan em solta alguna d'aquelles frases que no entenc, però que en realitat m'agraden tant: "aquesta bleizer és un must per aquesta temporada". Però també sorgeixen conflictes, un dissabte de cada dos diria jo, tenim una baralla perquè l'una li agafa la roba a l'altra i sí, segurament jo més a ella.

Ella m'ha ensenyat moltíssimes coses. La que recordo més de petites, és quan m'ensenyava a dibuixar. Sempre se li ha donat molt bé i era molt meticulosa, tant que sempre em renyava quan em sortia de la ratlla pintant. Bé, de fet encara ho és. També podríem dir, que ella ha sigut la meva primera professora de ball. M'ho passava genial quan ficava el casset de les Spice girls al menjador de casa i ens posàvem a ballar com dues baldufes fins que el cos aguantava.

Sí, ella és per mi moltes coses: la meva millor amiga, la meva professora de repàs, la meva pitjor enemiga quan discutim, la meva primera consellera, la meva confessora de pecats, la fan número 1 d'aquest estúpid blog... Però per sobre de tot això, ella és la meva germana. I sí, l'estimo amb bogeria.

Iris, vint-i-dos anys fent feliç al món, PER MOLTS ANYS!



Diuen que si tens germans camines millor. Però crec que lo millor de tot és que sempre ens tindrem els uns als altres.

Tat, segur que fa milenis que no l'escoltes.. http://www.youtube.com/watch?v=Vh0WYUBw8eY

dissabte, 24 de juliol del 2010

Tempus fugit



I de cop i volta, sense cap crit ni pregó d'avís previ, et despertes un bon dia amb divuit anys de vida. La majoria d'edat tan desitjada per tothom i a la vegada, temuda perquè,a grans trets, t'avisa de dues coses:

La primera, com totes les vegades quan compleixes anys, és que et dones compte que el temps passa, i a tota hòstia. Diuen que a partir dels divuit, la vida passa molt ràpid. Més? No sisplau! Quina bogeria i sí, quina putada. M'agradaria tan saborejar els exquisits i inoblidables moments viscuts fins a desgastar-los..! Odio el temps perquè és el corc que ens consumeix i venero el present perquè és l'instant que obre els instants.

El segon avís, i més especialment als divuit, és el que et diu: ep, que et fas gran! Ser gran, realment m'espanta. Tenir responsabilitats, haver de guardar sempre les formes, tenir sempre un futur planificat, una vida gairebé monòtona,.. Però qui coi vol ser gran? Perquè no ens quedem tots amb el síndrome de Peter Pan? Suposo que cada etapa de la vida té lo seu, lo bo i lo dolent. Miro endavant i veig un futur incert, però tot meu. No, certament no et fas gran d'un dia per l'altre. Ara és temps d'estar amb els amics, de viatjar, de cantar una cançó a crits, de pegar-te en broma amb el teu germà, d'emborratxar-te a la festa major i dir moltíssimes tonteries. Temps d'enamorar-te, però també de desenamorar-te. Agafar un tren equivocat, baixar i buscar fins a trobar el teu, el correcte. Tenir sed de viure, ballar i somiar. Somiar sempre. Ara és temps d'equivocar-te, de caure i aprendre dels errors. Perquè així, només així, un dia et miraràs al mirall i podràs dir que ja has madurat, que realment ja ets gran.

Però no avancem esdeveniments, que de moment només tinc uns modestos i ben guanyats divuit anys, i complir-los a 2.200 metres d'altura no ha estat gens malament. Almenys, envoltada d'aquelles muntanyes gegants, em sentia la persona més petita del món.

Foto de les vistes desde el refugi de Besiberri, el matí del 10 de juliol

dilluns, 19 de juliol del 2010

montblanc



vamonos por churros que ya son las ocho,
anda vete tu que a mi me queda calimochoo!



Quatre dies a la teva vida no són res.
Quatre dies a l'acampada jove són una vida.

¿Y todo esto? Propia satisfacción, yo no estoy vacía. Yo tengo miles de mariposas, de distintos colores dentro de la barriga. Soy excitación y emoción. Vomito felicidad y el gusto que me deja sabe a vida.

dimarts, 13 de juliol del 2010

Estel fugaç



6 mesos i 2 dies. És el temps que vam estar junts. Dies d'amor, passió i el més important, d'amistat. Records que quedaran sempre en la nostra memòria: riures, petons, instants petitets on el temps es parava per deixar parlar els nostres sentiments,... i aquells meravellosos cinc dies junts a Mallorca. Perquè al cap i a la fi és això el que roman per sempre, els moments. I això no ens ho treu ningú.
No hem penedeixo absolutament de res, ni tampoc de marxar. Però no diré un adéu ni tant sols adiu, en aranès com ens solíem dir tu i jo. Millor un que tinguem sort o un hasta que volvamos a olernos.

http://www.youtube.com/watch?v=cUlmZ2PdxiE

dimecres, 2 de juny del 2010

La confessió

Tan sols uns instants per la retrobada,
suficient estona per despertar
i quedar per sempre als teus ulls atrapada
amor, que ràpid vas marxar!
Creuant la carretera que portava als meus somnis
tu t'allunyaves, em deixaves enrere,
com tots els meus records i la seva dolçor,
i jo ingènua m'entrestant em preguntava:
perquè lo impossible és tan temptador?
Que els pics més alts de les muntanyes que ara m'envolten
baixin a mi i que elles sàvies,
juntament amb les pessigolles de la pluja que ara cau,
em xiuxiuegin els teus pensaments més secrets
quan els sentiments siguin silenci
i els violins callin.


Bono 5 de setembre de 2009

dimecres, 19 de maig del 2010

14 cels



Everest
Makalu
Cho-Oyu
Lhotse
Gasherbrum II
Gasherbrum I
K2
Nanga Parbat
Broad Peak
Dhaulagiri
Manaslu
Kangchenjunga
Annapurna
Shisha Pangma

Que gran l'Edurne!

Quina sort i sí, quina enveja..!