dilluns, 10 de maig del 2010

Adormits



Fa pocs dies que a història vam donar la guerra civil espanyola. Després de dues setmanes intenses revivint les batalles i moviments dels dos grups, i malgrat tot el sofriment que van patir, lo primer que em va vindre al cap va ser que hauria estat brutal viure en aquells temps. Em veia rodejada de camarades, defensant uns ideals de llibertat i lluitant contra un dels majors fills de sa mare que ha existit en aquest país.

Però en aquests temps que corren hi ha un altre panorama, el que jo anomeno: "a mi m'és igual". Malauradament, aquesta frase s'ha convertit en una de les més nombrades per nosaltres, els joves. I dic malauradament perquè em sobta i a la vegada m'entristeix que sigui així, quan se suposa que som nosaltres els que estem a la fantàstica etapa de l'anomenada flor de la vida. Potser és per això mateix que de vegades som una mica egoistes i només pensem en la nostra pura felicitat, tan anhelada i buscada cada segon de la nostra existència. La nostra particular i valuosa vida d'adolescent, passa per damunt de moltes coses, prioritzant els nostres interessos individuals pels comuns. Certament, aquesta tria és bastant aceptable però, fins a quin punt ho és?

Segurament hi hauran molts que ara mateix discrepen amb mi i d'acord, el que si que no es pot negar, és que ens preocupem i ens estirem dels cabells, s'hi cal, pels problemes del nostre entorn, com els que afecten als nostres apreciats amics o bé els de casa nostra. Però un cop sortim d'aquí sembla que no existeixi més món. No m'agrada la política, aquestes coses a mi no em passaran, jo passo de votar, a mi això no m'afecta,... Són moltes les excuses a les que ens aferrem per tancar els ulls i fer veure que no passa res.

On han quedat aquells joves lluitadors dels seus drets, de les anècdotes de la guerra civil dels nostres avis? Què se n'ha fet d'aquell esperit revolucionari i reivindicatiu? Actualment, hem canviat aquests icones històrics per figures tan patètiques com Paris Hilton i les seves escandaloses festes o personatges que surten de cases "públiques" i venen la seva vida i més. Serà cert el tòpic que ens etiqueta com la "generació del botellón"? Personalment, no m'agradaria gens que la història ens recordés així però la veritat és que ens ho estem guanyant a pols. Ja n'hi ha prou de nens pijets, de merdes light, de programes basura, de jocs estúpids de la play! Sense donar-nos compte, tots entrem al rol de la societat occidental. I som nosaltres els joves, la carn fàcil.

Al principi pensava que era anacrònica i que no estava d'acord am la meva època. Però ara sé que m'equivocava, doncs encara queden batalles per guanyar, ideals per defensar i tot un món malalt que sanar. O almenys despertar consciències, que ja és molt.

1 comentari:

  1. eiiiiiii mineeee
    kom aneemmm???

    jo estic aqui rumbeandooo amb el gaat rumberooo!!

    jajajaja nos vemoooos!!!

    ResponElimina